En primera persona



En aquest apartat parlarem de “Lo que no nos contaron”, una xerrada protagonitzada per Toni Martínez;periodista de La Marea, Anna Surinyach;Editora Gràfica de la revista 5W i Irene L.Savio; co-autora del llibre “Mi nombre es refugiado”. En ella s’han tocar diferents temes relacionats amb els refugiats i el patiment que sofreixen, tant per arribar als seus objectius com el tracte que pateixen un cop arriben als països del “primer món”.  


Toni Martínez ha parlat sobre els centres CIE. Segons el periodista de la Marea es tracta d’una presó per aquestes persones, “Es criminalitzen als immigrants.  Els seus familiars els veuen a través d’un mirall i en un espai molt reduït”. Els centres permeten que la premsa entri només un cop a l’any per tant, la realitat dels interns no es dóna a conèixer. A part, denuncia les agressions que pateixen els immigrants. Les sentències no s’efectuen perquè un cop se celebra el judici, la policia s’ha encarregat de deportar als immigrants. Dins del CIE es vulneren els drets dels interns. A les dones les obliguen a netejar les seves cel·les, durant deu hores, tots estan recluits sense poder anar al servei i a més els tanquen amb clau i en cas d’incendi corren risc de quedar-se atrapats. En to de conclusió, Toni Martínez ha senyalat que els dirigents dels CIE mantenen negocis amb empreses privades. El servei de càtering, assistència sanitària, serveis de neteja, Creu roja i aerolínies són vies que utilitzen per aconseguir tràfic d’influències i enriquir-se.

Anna Surinyach ha explicat les vivències que ha tingut a l’hora de cobrir les histories de gent que fuig de les seves llars per violència malgrat que, “no tots són considerats com a refugiats” i criticant la normalització que les societats més “desenvolupades” li estan donant al problema, “Estan normalitzant el fet de trobar pasteres plenes de morts”. Surinyach també ha criticat el paper d’ Europa en aquesta situació assegurant que s’estan finançant als guardacostes de Líbia perquè limitin i controlin l’arribada d’inmigrants. En relació amb la seva feina ha explicat que la funció del periodista es aconseguir que la gent es conciencii del que passa al món, malgrat que ha recordat que les xifres oficials d’un conflicte no sempre són certes i que  Europa “Crea imatges de multituds de refugiats per a generar por i rebuig envers ells”. Per últim ha afirmat que creu en el periodisme com a eina per a canviar les coses i concienciar a la gent.

 Irene L. Savio centra el seu discurs a criticar les polítiques i actituds d’occident cap als refugiats. “El tractament informatiu a Europa peca d’eurocèntric. Només ens importen les crisis quan ens afecten”. El terme refugiat és objecte de debat, Irene matisa que existeix un terme jurídic que especifica què és un refugiat i molts mitjans confonen aquesta realitat. Així mateix els països acollidors poden deportar a persones si en el seu lloc d’origen no es declara oficialment una guerra.  També aporta casos de refugiats sudamèricans. Exposa que molts fugen de “pandilles” i es dirigeixen a altres nacions del continent. La ruta centreamericana  és utilitzada de la mateixa ruta per immigrants de Líbia, Sudan i Síria. La reflexió que planteja és “follow the money”, l’economia és un filtre per arribar al centre dels problemes dels refugiats.